sábado, 8 de diciembre de 2012

LITERATURA VALENCIANA: anys 70



COMUNITAT VALENCIANA
S O L U C I Ó  D E  L A  P R O V A   D ’ A C C É S
AUTOR: Enric Iborra
Ítems de literatura
1.- Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la guerra civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.
Els canvis polítics que van començar el 1939 tenien com a objectius bàsics, entre altres, la unificació linguística i la substitució de totes les llengua es minoritàries de l’Estat pel castellà. Ningú no ha fet més que Franco —ajudat per un conjunt de circumstàncies i factors tan decisius com el cinema, la ràdio i la televisió, l’escolarització general i la immigració— per la implantació del castellà. En trenta o quaranta anys —els que segueixen la primera dècada de la postguerra— el català va perdre més terreny que en tres o quatre segles.
Es va abolir la Generalitat, l’Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l’ús públic i oficial del català, i també l’ensenyament, en aquest idioma “Relegada la llengua a l’«uso privado y familiar”, desfets i prohibits els organismes culturals i literaris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.
Els intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat es van haver d’exiliar. La llista dels qui van haver d’emprendre l’exili inclou gent de totes les generacions i de totes les
tendències: Carles Riba que, de manera emblemàtica, va passar la frontera amb Antonio Machado, Pompeu Fabra, Josep Carner, Ferran Soldevila, Mercè Rodoreda, Pere Calders… Alguns van morir a l’exili, però amb el pas del temps la majoria van tornar al país. En l’exili els catalans es van organitzar ben aviat i es van incorporar a revistes ja existents o bé en van crear de noves, com Quaderns de l’exili (1943-1947) o Pont blau (1952-1963).
Després del 1939 la novel·la en català reapareix lentament. Ho fa primerament a l’exili, a causa de les dificultats de publicació i de la censura que hi havia a l’interior; ben aviat, però, els novel·listes exiliats (Vicenç Riera Llorca, Avel·lí Artís-Gener, Xavier Benguerel) prefereixen editar les seues obres a Catalunya. Un pas ben important es va fer el 1947, quan l’editorial Aymà va obtenir el permís per a convocar el premi Joanot Martorell de novel·la.
A pesar de la continuïtat de la censura, que condicionava enormement el treball dels novel·listes, el contacte dels escriptors amb el públic es va dinamitzar progressivament a partir dels anys cinquanta amb la creació de col·leccions dedicades exclusivament al gènere, com «El Club dels Novel ·listes». Durant aquesta dècada es publiquen per primera vegada obres dels escriptors formats i coneguts abans de la guerra, com Josep Pla, Llorenç Villalonga o Mercè Rodoreda. Salvador Espriu, paral·lelament a la seua obra poètica, refà i torna a editar les narracions publicades abans de la guerra, com Ariadna al laberint grotesc o Laia. I apareix la primera generació de novel·listes que no havien començat la seua carrera literària abans de la guerra. Són autors com Jordi Sarsanedas, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs o Joan Perucho.
Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que una bona part de la narrativa que es publica fins al començament dels seixanta tendisca a rebutjar el tractament directe de la realitat i a explicar-la per mitjà de la simbologia i del mite. Mites, de Jordi Sarsanedas, n’és una bona mostra. Al llarg dels quinze contes d’aquest recull, escrits en una prosa que combina realisme i surrealisme, Sarsanedas aprofundeix les dues cares de la realitat —la del somni i la quotidiana— fins que arriba a una al·legoria de l’existe 􀀀ncia. Altres autors, com Joan Perucho i Pere Calders, opten també per una literatura imaginativa o fantàstica, que pot llegir-se metafòricament depenent de la realitat compartida per novel·lista i lectors.
Una altra tendència està representada per la novel·la psicològica, corrent predominant durant els anys trenta. Novellistes com Joan Sales, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga o Maria Aurèlia Capmany van enriquir la tècnica de l’anàlisi psicològica incorporant-hi elements de la història recent i del seu món personal. Una línia més realista inclou escriptors com Manuel de Pedrolo i Josep Maria Espinàs. Combat de nit, la més celebrada de les novel·les d’Espinàs, és una crònica, en forma de reportatge, de la vida dels conductors de camions. Hi utilitza principalment el diàleg i el combina amb el monòleg interior i la narració en tercera persona. La novel·la psicològica, de tota manera, va dominar el panorama narratiu fins a la dècada dels seixanta, moment en què es va deixar sentir la influència del neorealisme italià i de la novel·la nord-americana d’entreguerres.
Al País Valencià la producció literària durant la postguerra es va decantar generalment pels versos. L’editorial Sicània, creada per Nicolau Primitiu el 1955, va representar un intent de corregir aquesta situació i va fer possible l’aparició de novel·les de Maria Ibars i de Beatriu Civera, entre altres. Durant la dècada dels cinquanta es va publicar també La dona forta de Maria Beneyto, obra important tant per la tècnica emprada —el muntatge— com pel tractament de la condició de la dona, i van començar a aparéixer els volums de Rondalles valencianes d’Enric Valor, que va escriure, a més, una novel·la, L’ambició d’Aleix. Des de l’editorial Tor re es van publicar també uns quants reculls de contes, com Paràboles i prou de Josep Iborra.
L’any 1959, coincidint amb la mort de Carles Riba, va marcar el pas a la dècada segu􀀀 ent amb tot un seguit de canvis. En el panorama cultural i literari català es va produir el re lleu generacional i es va passar del resistencialisme estricte a actituds més enfrontades amb el règim franquista. La dictadura va evolucionar envers posicions més permissives, a causa de l’obertura internacional que va experimentar, cosa que va possibilitar l’accés dels escriptors a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura catalana, a pesar de la continuïtat de la censura.
El panorama editorial es va consolidar a la dècada dels seixanta amb la reaparició de la col·lecció «A Tot Vent» i la creació d’Edicions 62, que llançaria la col·lecció de narrativa «El Balancí» i «La Cua de Palla», antologia de la novel·la negra dirigida per Manuel de Pedrolo. Aquestes col·leccions van publicar moltes traduccions de novel·la estrangera, un fet que va permetre al públic accedir a les noves formes de la narrativa europea. Al final de la dècada dels seixanta la novel ·la havia recuperat l’hegemonia entre el públic lector.
A les darreries de la dècada dels seixanta i al començament dels anys setanta, els escriptors crescuts després de la guerra comencen a publicar i causen un gran impacte en el món literari. Terenci Moix i Baltasar Porcel són al capdavant d’aquest nou grup.
Terenci Moix es va donar a conéixer amb el recull de narracions La torre dels vicis capitals (1968), obra que marcarà profundament la generació dels setanta per la seua tècnica canviant aplicada a cada tema, pel to provocatiu i per la incorporació de valors de l’estètica pop. El dia que va morir Marilyn (1969), que va significar la consagració de l’autor com a escriptor, presenta l’antagonisme radical entre dues generacions (la dels nascuts abans i després de la guerra, respectivament), visible en el seu comportament, en els seus models i en els seus valors.
Baltasar Porcel va inaugurar el 1961 una carrera brillant com a novel·lista amb Solnegre. El 1963 va publicar La lluna i el «Cala llamp». Amb aquesta novel·la, testimoni de la vida dels homes dedicats al contraban en navegacions de cabotatge, Porcel va iniciar el cicle temàtic que abraçarà bona part de la seua narrativa posterior: el mite d’Andratx, poble de Mallorca on va nàixer. Dins d’aquest cicle se situen novel ·les com Els Argonautes i Difunts sota els ametllers en flor. Amb aquestes obres Porcel es va anar allu nyant dels seus inicis existencials i del realisme històric, i va confeccionar un món novel·lístic propi on va reelaborar una sèrie d’històries. El 1975 va publicar Cavalls cap a la fosca, obra amb què culmina el cicle novel·lístic del mite d’Andratx. Cavalls cap a la fosca és el retorn al món de la infantesa des d’un narrador-protagonista que recull, pel seu propi coneixement, per tradició oral o per mitjà de documents que cerca per a completar la informació ja coneguda, les històries del món d’Andratx i dels seus avantpassats. En unes altres novel ·les, d’ambientació més exòtica, com Les pomes d’or i Els dies immortals, Porcel hi aprofita la seua experiència de viatger infatigable arreu del món.
El procés de normalització lingüística i cultural que pren força al País Valencià des del començament dels seixanta no es va traduir, de moment, en la publicació de novel·les.
Caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una nova generació d’escriptors comence a publicar narrativa d’una manera sòlida i continuada. Al costat d’aquesta generació jove, coneguda com a generació dels setanta, durant aquesta dècada també es van incorporar a la narrativa escriptors que pertanyien a promocions literàries anteriors, com Joan F. Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Palacios i Enric Valor, que va publicar la trilogia de Cassana, ambiciosa crònica novel·lesca de les comarques valencianes del sud. 

©Oxford University Press España, S. A. L l e n g u a  i  L i t e r a t u r a

No hay comentarios:

Publicar un comentario