VALENCIÀ: la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.

6.- Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Riba encarnava els valors de rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura que

havien de ser els fonaments per a redreçar el país. Riba va orientar un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Paral·lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Foix, que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors com Lukács, Gramsci i Brecht, i que reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poesia de Pere Quart i Salvador Espriu, Vacances pagades i La pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits en aquesta clau realista. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli.

En iniciar-se la dècada dels setanta, però, es van produir en el nostre món literari un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. D’una banda, es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos autors es van convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions més joves. Aquesta última generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense cap altra finalitat que la de fer literatura, i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge.

Al País Valencià l’anunci del canvi el va marcar el 1974 una antologia que Amadeu Fabregat publicà amb el títol de Carn fresca. La tria presentava un mostrari de poetes que, per a Fabregat, significaven la presència d’una nova poesia al País Valencià. Prèviament, s’havia produït la reaparició fulminant de Vicent Andrés Estellés. Lletres de canvi, del 1970, va ser seguit, l’any següent, de quatre títols més. L’obra dels poetes seleccionats en Carn fresca responia a orientacions diverses. Compartien, únicament, el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir, sense cap altra finalitat que la de fer «literatura».

De manera simultània, a la resta de la nostra àrea lingüística poetes com Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol s’allunyaven del realisme precedent i es decantaven envers el simbolisme o l’experimentalisme.

Joan Navarro, un dels poetes seleccionats per Fabregat, va guanyar la primera edició del premi de poesia Vicent Andrés Estellés, en el marc dels Premis Octubre, amb Grills esmolen ganivets a trenc de por. Salvador Jàfer, un altre dels antologats, hi va quedar finalista amb L’esmorteïda estela de la platja. Josep Iborra ha remarcat que el món d’aquests dos poetes comparteix algunes característiques comunes:

«Tots dos creen una realitat angoixosa, llunàtica, gòtica, il·lustrada amb motius o emblemes idèntics —bruixes, ganivets, espases, escorpins, escurçons, herois, vaixells— i es troben obsessionats per un altre cel i una altra terra, en una tensa i violenta situació d’exili, d’infern». I tots dos tracten de transformar la realitat operant sobre el llenguatge. De tota manera, l’aventura espiritual de Navarro, «no està impulsada, com en Jàfer, per un impuls místic. Se’ns presenta tancada, sense cap accés possible a l’altra banda de l’espill. Això fa que la seua experiència siga més precisa, més acostada a la seua realitat concreta». Reculls posteriors de Joan Navarro són L’ou de la gallina fosca (1975), Bardissa de foc (1981) i Magrana (2004). De Jàfer, Lívius diamant (1975) i Els caçadors salvatges (1984). Altres poetes que van aparéixer en les mateixes dates són Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i Marc Granell. La poesia de Pérez Montaner, encara que comparteix alguns dels procediments de la de Navarro i Jàfer, no perd mai de vista, com a referent, el món real, i es val de recursos expressius més directes. L’obra poètica de Piera i Granell s’esforça per esquivar la realitat, transfigurant-la en la substància verbal del poema.

Entre els altres poetes que inicien la seua obra durant els setanta cal esmentar Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Feliu Formosa i Francesc Parcerisas. Gimferrer va inaugurar la seua obra lírica en català amb Els miralls (1970), on introduí els recursos més representatius de les avantguardes post - simbolistes. La seua obra continuà amb Hora foscant (1972), Foc cec (1973) i L’espai desert (1977). Reprenent trets de la tradició medieval catalana —Ausiàs March—, del simbolisme i el postsimbolisme (de Mallarmé a Saint John Perse) i de l’avantguarda (Pound), ha elaborat un món propi, de vegades difícil, que, com ha comentat Sam Abrams, «reuneix en un mateix pla visions reals més o menys transformades, fragments de lectures, imatges fílmiques, en un conjunt que té una qualitat material gairebé com de col·latge».

©Oxford University Press España, S. A. L l e n g u a  i  L i t e r a t u r a