lunes, 10 de diciembre de 2012

VALENCIÀ: MERCÈ RODOREDA



3.- La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.
Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre, Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1933, a vint-i-tres anys, va publicar la seua primera novel·la, Sóc una dona honrada?, i fins al 1936 tres més. Aquestes obres van ser rebutjades posteriorment per l’autora. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. Mentrestant, Rodoreda s’havia integrat cada vegada més en la dinàmica vida cultural de la Catalunya de la República.

 L’any 1939 l’escriptora va emprendre, al costat d’altres companys de la seua generació, el camí de l’exili, que seria molt més llarg i dur del que es pensava en un principi. Sense temps per a escriure novel·la, es va dedicar al conte. Més tard, a la dècada dels cinquanta, es va establir a Ginebra en unes condicions millors i va tornar a reprendre la novel·la. El camí per a tornar a enfrontar-se amb aquest gènere és
marcat per Vint-i-dos contes, que va esdevenir una mena de laboratori en què va experimentar temes i tècniques que utilitzarà en les novel·les posteriors. Vint-i-dos contes és una obra d’un gran pessimisme, fruit de la desolació de l’exili. La majoria de les narracions d’aquest recull tenen com a tema les relacions amoroses abocades al fracàs.
El 1962 va publicar la seua novel·la més famosa, La plaça del Diamant. Rodoreda hi tracta la història senzilla d’una dona de les classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. El contrast entre allò que és tràgic i complex —la guerra— i el que és petit i íntim produeix una tensió dramàtica impressionant. Com va remarcar Joan Fuster, «la guerra i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que “sofreix” la història i poques vegades pot o sap explicar-la».
La plaça del Diamant no és exactament una novel·la sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un rerefons de la narració, que se centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de soledat. Els fets històrics només hi són esmentats o suggerits en la mesura que incideixen en aquest personatge. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte
donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, que recrea de manera molt elaborada la llengua oral. La plaça del Diamant incorpora també molts motius simbòlics, com els coloms.
El 1966 va publicar El carrer de les Camèlies. Com en la novel ·la anterior, parteix d’un personatge femení, que intenta refer una identitat personal. En Jardí vora el mar (1967) el protagonista és un home, el jardiner, observador distanciat de la realitat, que afavoreix l’aparició d’altres històries secundàries. Del 1974 és Mirall trencat, probablement la seua obra mestra, narració de la liquidació de tot un món, centrada en la vida d’una dona de la burgesia barcelonina i la seua família, des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. És una novel·la de gran complexitat, una mena de nissaga familiar, que inclou molts personatges i abraça un espai de temps molt dilatat. La visió del món que es desprén d’aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.
A partir de La meva Cristina i altres contes, la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta tendència culmina en Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980), en què narra l’aventura d’un adolescent que, com el Fèlix del Llibre de meravelles de Llull, emprén una mena de viatge iniciàtic a través d’un paisatge misteriós, oníric i esotèric, que el durà, superades una sèrie de proves, a la maduresa.

 ©Oxford University Press España, S. A. L l e n g u a  i  L i t e r a t u r a

No hay comentarios:

Publicar un comentario