lunes, 2 de diciembre de 2013

tema 14: Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.

El 1964 va començar una nova etapa per al teatre català amb l’estrena d’Una vella, coneguda olor de Josep M. Benet i Jornet i, uns quants anys més tard, el 1971
, amb l’estrena en circuit comercial d’El retaule del flautista de Jordi Teixidor. Era la confirmació de l’existència d’un grup d’autors joves que volien fer un teatre diferent. No actuaven aïllats, perquè una trama complexa d’altres professionals s’esforçava en la mateixa direcció. A les Illes Balears i, sobretot, al País Valencià es vivien fenòmens semblants, a l’entorn d’iniciatives com les del Centre Experimental del Teatre i d’autors com Rodolf Sirera.
Les primeres obres de Benet i Jornet, emmarcades en la renovació proposada per grups com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, s’insereixen en els postulats del realisme històric. Així, l’escena d’Una vella, coneguda olor (1963) se situa en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona, durant l’estiu del 1962. Aquesta base realista del teatre deBenet i Jornet va ser progressivament reformulada per
mitjà de l’experimentació formal. Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1966-1968) va produir una ruptura amb els textos anteriors, ja que oferia una nova proposta teatral que incorporava elements de diferents gèneres de consum, com ara els tebeos, les novel·les de capa i espasa o el cinema. La investigació sobre les possibilitats dels recursos teatrals prosseguirà durant la dècada dels setanta. La des-
aparició de Wendy (1973), Berenàveu a les fosques (1972) i Revolta de bruixes (1976) són alguns dels textos més representatius d’aquesta etapa.
Berenàveu a les fosques (1972) reprenia el teatre realista i assimilava la influència de Bertolt Brecht per a analitzar críticament la realitat de la postguerra. Segons Xavier Fàbregas, «és un drama realista, naturalista a estones, escrit sense concessions [...]. És a través d’uns quants individus que Benet i Jornet ens narra què ha estat la petita classe mitjana barcelonina, vençuda i desorientada, perduda la consiència del seu origen menestral i proletari i emmenada envers uns somnis que han d’acabar per disgregar-la i, en definitiva, per destruir-la».
La mala recepció d’aquest treball el va dur a un teatre més imaginatiu, que es va concretar en La desaparició de Wendy. En aquesta obra, que planteja una reflexió sobre el teatre amb clars ressons autobiogràfics, se citen records de la infantesa, lectures, pel·lícules i personatges de la mitologia popular, elements que ja havia assajat en els seus primers textos curts, adreçats al públic infantil, però que aquí apareixien per primera vegada situats en un context clarament adult.
En Revolta de bruixes la trama transcorre en diferents accions paral·leles en un mateix espai escènic i l’anècdota quotidiana adquireix connotacions simbòliques. Benet hi planteja un dels temes crucials del seu teatre: el conflicte entre el compromís, la realitat i la raó, d’una banda, i la por, l’evasió i la fantasia, de l’altra. En El manuscrit d’Alí Beí (1985) va reprendre un altre tema central de la seua dramatúrgia: la insatisfacció humana i el somni d’una utopia.
Paral·lelament a aquestes obres Benet en publica unes altres d’adreçades a un públic infantil o juvenil, com Taller de fantasia (La nit de les joguines) (1970) i Helena a l’illa del baró Zodíac (1975), algunes de les quals, però, també poden adreçar-se a un públic més ampli, com Supertot (1973) i El somni de Bagdad (1975); comença també una carrera ben prolífica com a creador de guions per a sèries de televisió.
D’aleshores ençà Benet i Jornet es mantindrà sempre fidel a aquestes dues noves línies d’escriptura —teatre infantil i televisió—, i les continuarà practicant, de manera regular, paral·lelament al que podríem anomenar la seua obra dramàtica major.
Ai, carai! (1990), una comèdia en què Benet radiografia la seua generació, deixa pas a l’última fase de la seua producció dramàtica, que va iniciar amb la publicació de Desig (1991). En aquest text el canvi d’orientació no afecta únicament els temes, sinó també aspectes concrets de l’estètica teatral. Amb influències de Samuel Beckett, T. Bernhard, Harold Pinter i Sergi Belbel, Desig transcorre en un món proper de cotxes, carreteres i segones residències, però imprecís quant a l’espai i el temps. En aquest escenari, quatre personatges, gairebé abstractes, mostren les seues dificultats per a comunicar-se i assumir les seues intimitats conflictives. «Els personatges s’hi mouen —ha escrit Carles Castellanos— amb una aparent normalitat i hi encaren, des de les
posicions personals, la “crida” o les sol·licitacions del desconegut (al·lucinació, misteri, projecció). Però entre el jo personal, fet de records iniciàtics, adhesions i inseguretats, i aquest doble entorn, hi ha un sentit d’estrangeritat que els porta a la construcció d’una paret de paraules i gestos que s’interposa entre ells, que engavanya qualsevol relació.»
En aquest canvi del teatre de l’escriptor va influir l’estreta relació personal i professional que es va establir, des de la fi dels huitanta, entre Benet i Jornet i un jove dramaturg i director teatral, Sergi Belbel, que acabava de començar la seua carrera. Sergi Belbel es va encarregar de la posada en escena de Desig al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, i a ell va dedicar Benet aquesta obra.
Desig configura, juntament amb Fugaç (1994), E. R. (1995) i Testament (1997), un cicle en què, al costat d’una renovació formal, tècnica i estilística, l’autor reflexiona sobre els seus temes més personals. Fugaç és una obra encara més inquietant que Desig. Perquè el desig que Fugaç mostra, sense amagar-lo ni recobrir-lo d’ambigüitats ni de misteris, és el desig incestuós. E. R. recrea el món del teatre com a metàfora de l’existència i de les relacions humanes. En Testament insisteix en l’herència com a única manera de com batre l’angoixa existencial davant la mort i l’extinció, tant individual com col·lectiva.
Durant aquests anys Benet ha mantingut la producció de teatre infantil i juvenil amb El tresor del pirata negre (1983) i La història de Carlota quan se’n va anar a salvar el seu amic de les mans de la dona de neu (1990-1991) i, alhora, ha ampliat i diversificat la producció per al mitjà televisiu, amb sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d’ombres (1998-1999) i Ventdelplà (2005). En El gos del tinent (1996) i Olors (2000) ha représ les preocupacions sobre la seua col·lectivitat i en L’habitació del nen (2003), les més íntimes i personals.
Benet i Jornet és un dels pocs dramaturgs catalans de la seua generació que ha modificat i transformat amb encert la seua trajectòria artística d’acord amb les inquietuds estètiques i polítiques més vitals de cada període en concret. Si en l’evolució estètica de Benet els primers referents van ser Bertolt Brecht, Antonio Buero Vallejo, Salvador Espriu, Arthur Miller, Eugene O’Neill i Tennessee Williams, hui en dia ho són Samuel Beckett, Thomas Bernhard, David Mamet, Heiner Müller o Harold Pinter. A més d’aquests dramaturgs, la preferència de Benet per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seua imaginació durant la joventut també ha influït el seu teatre. Les radionovel·les i els tebeos (dels quals ha estat un col·leccionista àvid) han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L’interés de l’escriptor per aquests gèneres populars l’ha portat a tenir una predilecció clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament. En Salamandra (2005), una de les seues últimes obres publicades i una de les més riques des del punt de vista temàtic, dos dels personatges, Claud i Travis, són realitzadors de cinema. Claud és un director d’èxit especialitzat en melodrames de ficció. Travis, al contrari, és especialista en la realització de documentals. S’obri així un joc de perspectives a través de la dicotomia Claud/Travis, ficció/realitat, melodrama/documental, que funciona com un mecanisme que no sols al·ludeix al procés de creació, sinó que també dibuixa un retrat autoconscient de la personalitat artística de doble fil de Benet com a creador de melodrames per a la televisió i, alhora, com a dramaturg compromés políticament i socialment.


© Oxford University Press España, S. A.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada