5.- Explica en quina
mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i
amb quins recursos literaris ho fa.
Quim Monzó va nàixer a Barcelona el 1952. Ha fet, entre altres
coses, de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra,
autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor i,
sobretot, d’escriptor.
Tant la seua primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres
(1976), com Self-Service (1977), escrita en col·laboració amb Biel Mesquida, se
situen al marge de la producció posterior de l’escriptor i ens remeten a les
coordenades estètiques d’alguns dels autors de la generació dels setanta,
marcada per un textualisme que funcionava com un -isme radical més en el marc
de la politització extraparlamentària del període de la transició.
De tota manera, en aquestes obres ja s’apuntaven algunes de les
notes que han esdevingut característiques del seu món: l’esperit crític,
l’univers ciutadà, l’atracció per històries breus fragmentades de personatges
anònims i la poetització de mites de la societat de consum. Però Monzó va
abandonar aviat els plantejaments experimentalistes d’aquestes primeres obres i
va apostar per una narrativa més directa i acostada al lector.
Després del primer recull de contes —Uf, va dir ell—, s’hi fa perceptible
una evolució envers la màxima elisió ments superflus, tant pel que fa a la
ficció com pel que fa al model de llengua literària. Els seus contes es basen
en una idea inicial i única, de vegades una sorpresa final, que produeix un
gag, una situació còmica, irreverent i absurda, en els primers llibres, i més
realista i càustica, en els darrers. Els motius centrals de la narrativa de
Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre
l’escriptura.
En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffo - teaux
et Mauri (1980), encara és present una certa atmosfera onírica —en què
predominen temes com el doble, la rebel·lió dels objectes o el trencament de la
barrera entre els espais de la ficció i la realitat—, però en L’illa de Maians (1985)
preval la reflexió sobre el llenguatge i l’acte de l’escriptura, i també la
denúncia de les vanitats del món literari.
A partir del primer recull de la dècada següent, El perquè de
tot plegat (1993), sense perdre cap d’aquestes perspectives, els seus contes
tendeixen a agrupar-se al voltant de dos grans pols temàtics. D’una banda,
l’alienació de la vida en parella: una bona part dels relats de Quim Monzó
estan dedicats a tipificar tota mena d’actituds i discursos sobre les relacions
amoroses a la nostra època. Els seus personatges, l’ambient en què viuen, les
formes habituals de relació, etc., tenen una relació molt directa amb els
estils de vida urbana de les acaballes dels setanta i el començament dels huitanta.
L’altre pol temàtic que domina la narrativa de l’autor és la reescriptura
en clau irònica o la deformació d’episodis literaris ben coneguts, des de la
lectura grotesca del cavall de
Troia fins al capgirament de la història de La metamorfosi kafkiana,
amb un conte en què és l’insecte qui es converteix en home. L’últim llibre de
contes publicat, Mil cretins
(2007), constitueix una reflexió amarga sobre la vellesa, la decadència
física i el pas del temps.
Com ha remarcat Manuel Ollé, allò que Quim Monzó escriu no és
purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció. L’escriptor no es
limita a contar unes històries, sinó que, alhora, les interroga i les analitza.
A més d’interrogar i desdoblar les veus, en alguns casos utilitza com a matèria
primera dels seus relats ficcions prèvies i conegudes de sobra pels lectors per
tal d’invertir-les i pervertir-ne la lògica interna.
Amb la sèrie de reculls de columnes d’opinió que arranca amb El
dia del senyor (1984), Quim Monzó va iniciar una via paral·lela de reflexió
literària, per mitjà dels recursos de la crònica i el reportatge i amb els
recursos retòrics de l’argumentació: la paròdia, la ironia i la reducció a
l’absurd. La literatura periodística de Monzó s’incorpora plenament —i no en un
lloc marginal— a la seua obra. Proporciona un testimoni insubstituïble del seu
temps. L’autor posa la penetració analítica i la força argumentativa del seu
discurs al servei d’una capacitat de reacció inexhaurible davant dels discursos
oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament progressistes.
L’espanyolisme tronat, el subnacionalisme català, els fonamentalismes més o
menys propers i més o menys disfressats de progressismes, les trampes del
bilingüisme, la publicitat institucional i la no institucional i, en general,
tota mena de discursos disfressats i de mitges veritats són alguns dels temes
recurrents dels seus articles.
Tant en la narrativa com en l’articulisme, Quim Monzó delimita i
analitza les imatges que ens fem de la ciutat i del país, de les relacions de
parella i de nosaltres mateixos. La temàtica central de la seua literatura són
els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.
©Oxford University Press España, S. A. L l e n g u a i L i t
e r a t u r a
No hay comentarios:
Publicar un comentario