domingo, 13 de enero de 2013

10.- La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.



Miquel Martí Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003) és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. A catorze anys va començar a treballar al despatx d’una fàbrica tèxtil fins que en va haver de plegar el 1973 a causa d’una esclerosi
múltiple que va contraure pels volts de l’any 1970 i que d’aleshores ençà li va impedir moure’s i parlar amb normalitat. La seua poesia, d’arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l’àmbit de la seua malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, d’una gran serenitat.
Els seus primers llibres de poemes, com El poble La fàbrica, s’inclouen de ple en el corrent que s’ha anomenat realisme històric; Martí i Pol hi descriu un món que coneix bé per mitjà de procediments com l’inventari o la crònica. El contrast entre la descripció de la vida de l’obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d’una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes, a voltes amb noms i cognoms, que formen «la seva gent», és una de les característiques més originals d’aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe i assequible.
La irrupció, la progressió i l’estabilització de la malaltia queden fortament reflectides en la seua obra de la primera meitat dels anys setanta. L’objecte de la seua poesia, fins al 1975, s’interioritza; ara s’imposen la solitud, l’angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït
i tancat, l’únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca viure. D’aquesta dura experiència interior n’ix amb un nou vitalisme paral·lel al que viu la societat catalana amb la recuperació de les llibertats polítiques. També diversos elements autobiogràfics —la mort de la seua dona— faran aquesta etapa més complexa. Com a contrast, un nou amor, un segon matrimoni i una nova estabilitat en la seua vida són els motius d’Els bells camins. En aquest context de represa vital al final dels anys setanta també es publica un llibre de poesia amorosa molt reconegut dins de la seua obra: Estimada Marta. A mitjan anys huitanta s’inicia la darrera etapa del poeta, que és una nova mirada interior, en la qual Martí i Pol s’acara amb el pas del temps i la proximitat de la vellesa.
En els llibres que publica durant els anys noranta la poesia de Martí Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal, tant en Un hivern plàcid (1994) com en el Llibre de les solituds (1997) deriva també de la reflexió sobre la vida col·lectiva del país, sobre els esdeveniments d’ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís del poeta torna a esdevenir crític, lluny d’abando- nar-se a la resignació o a la passivitat.
La difusió que, de manera progressiva, ha aconseguit l’obra de Miquel Martí Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, i l’experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interés hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d’una part de la seua obra, n’ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuirlo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l’artificiositat

© Oxford University Press España, S. A.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada