viernes, 11 de enero de 2013

9.- Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual.


La poesia catalana de la dècada dels huitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra, com Espriu, Foix, Pere Quart o Vinyoli. Hom ha continuat cultivant una poesia de caràcter
experimental, relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Palau i Fabre, Foix i, sobretot, l’obra de Joan Brossa, que a partir de l’edició de Poesia rasa, el 1970, ocupa un lloc central en la poesia catalana contemporània. Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric, que desenvolupa diverses possibilitats de la poesia postsimbolista. La influència de la poesia de Joan Vinyoli ha estat decisiva en la constitució d’aquest corrent
estètic.
Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer. Pere Gimferrer, que el 1981 va reunir en Mirall, espai, aparicions els seus quatre primers llibres de poesia catalana, ha publicat llibres de gran valor com El vendaval (1989) i La llum (1991).
Per la seua banda, Feliu Formosa també va recollir l’any 2004 tota la seua obra poètica en un nou volum, Darrere el vidre. Poesia 1972-2002. La seua poesia està basada en una vasta cultura, un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater. La poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del realisme crític dels primers llibres fins als models d’una poesia d’actitud moral davant de la quotidianitat.
 Obres com L’edat d’or l’han convertit en un dels representants més sòlids de l’anomenada poesia de l’experiència. Finalment, Narcís Comadira ha tendit, a través d’un rigor mètric i lingüístic progressiu, envers les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia. L’aparició de noms nous en la poesia catalana, sobretot voltant dels premis literaris, va començar a tenir un cert ressò circa la meitat de la dècada dels huitanta. D’aleshores ençà s’han donat a conéixer tota una sèrie de poetes com Vicent Alonso, Enric Sòria, Albert Roig, Enric Casasses, Isidre Martínez Marzo, Sebastià Alzamora o Manel Rodríguez-Castelló.
Una part d’aquesta poesia, tot i moure’s dins dels paràmetres descrits, ha defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos. Dins d’aquesta línia, la poesia d’Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent. La seua obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). Casasses ha construït un circuit alternatiu de recitació poètica i la seua obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s’ha convertit, durant la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable.
© Oxford University Press España, S. A. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario