jueves, 24 de enero de 2013

12. Descriu lels aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.



L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Amb més 1d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris (bàsicament la novel·la, però també llibres de versos, obres de teatre, contes i articles)
i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. Com ha indicat Josep Iborra, «Pedrolo multiplica els temes, les situacions i els personatges», perquè per a ell «la novel·la és un instrument per a investigar les possibilitats de l’home, les alternatives possibles, per tal de posar en evidència —de denunciar, en definitiva— el món real en què l’home viu alienat, empobrit i reduït».
L’ambició del projecte narratiu de Pedrolo es mostra en la voluntat de tocar tots els gèneres temàtics dins de la novel·la, i també per l’esforç d’introduir dins de la literatura catalana les innovacions tècniques de la narrativa del segle XX. Així, va escriure novel·la policíaca —Mossegar-se la cua, Joc brut—, de ciència-ficció —Mecanoscrit del segon origen—, novel·la simbòlica, com Totes les bèsties de càrrega, i es va acostar a diferents formes de realisme en novel·les com Balanç fins a la matinada, Cendra per Martina i M’enterro en els fonaments. 
L’obra més ambiciosa de Pedrolo és la sèrie «Temps obert». El protagonista de les onze novel·les d’aquest cicle novel·lístic parteix sempre de la mateixa situació: Daniel Bastida és un xicot que viu amb els pares i els germans en una casa del barri barceloní de Gràcia, que és bombardejada durant la Guerra Civil. Des d’aquest punt de partida, cada novel·la de la sèrie explora diferents desenvolupaments narratius —que són diverses existències del protagonista—, i ho fa amb una tècnica cada vegada diferent.
Manuel de Pedrolo va escriure entre el 1958 i el 1963 un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd. En Cruma (1957), Pedrolo va plantejar el tema de l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. En Homes i No (1957) va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat, i en peces com Situació bis (1958), Darrera versió per ara (1958) o L’ús de la matèria (1958) va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més genuïnament política i social. Textos com Tècnica de cambra (1959) i Algú a l’altre cap de peça (1962) se centren sobre aspectes filosòfics del coneixement del món. Guillem-Jordi Graells ha assenyalat en totes aquestes obres una sèrie de trets comuns: «Espais tancats fortament simbòlics i progressivament despullats de referents realistes, comportaments quotidians però sense servituds descriptives ni anècdotes ambientals, lògica del llenguatge com a vehicle de la discussió teòrica i de l’especulació, referències més o menys críptiques a la realitat sociopolítica envoltant, personatges arquetípics d’actituds o idees més que de psicologies, atmosfera constant d’angoixa, inquietud, recerca o qüestionament».
Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista.
L’aparició del teatre de Pedrolo va coincidir amb la del teatre europeu de l’absurd, en particular el de Beckett i Pinter. No obstant això, l’autor mateix va desmentir aquest paral·lelisme i va assenyalar que la seua obra és «massa coherent, massa racional perquè el qualificatiu en qüestió li convingui. La vida és absurda, això sí, i les situacions en què es troben els meus personatges en pateixen; ells, però, s’enfronten amb aquestes situacions amb una lògica força rigorosa; el seu pensament vol introduir l’ordre en el desordre». Més que no el qualificatiu de teatre de l’absurd, Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l’abstracte.
Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seua obra dramàtica. Ell mateix comentava que el seu teatre «sempre donava voltes entorn del mateix problema. L’examina, o el presenta, des d’angles diferents i, per tant, hi va profunditzant, però el problema sempre és, fonamentalment, el de la llibertat».
© Oxford University Press España, S. A. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada