martes, 15 de enero de 2013

11.- Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.



Després de la Guerra Civil i amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit dels escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat
de les línies més innovadores del teatre europeu i nord-americà fins al final de la Segona Guerra Mundial. A partir del 1946, el teatre català va reprendre les seues activitats en règim professional i de  manera pública tot conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra.
Josep Maria de Sagarra va procurar plantejar en La fortuna de Sílvia (1947) i en Galatea (1948) conflictes actuals de caire moral, en què la guerra europea té un paper determinant com a desencadenant del desenvolupament psicològic dels personatges. La proposta de renovació de Sagarra va ser desestimada per la crítica i el públic, i es va veure obligat a retornar a les formes dramàtiques del passat, als poemes dramàtics i a les comèdies de costums. El gran èxit de Sagarra en aquella època es va produir amb La ferida lluminosa (1954), obra escrita en prosa en què tractava lahipocresia religiosa, el pecat i el perdó cristià des d’una perspectiva sentimental i lacrimògena.
Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primeria dels seixanta, la renovació va provenir de fronts i plataformes diferenciats dels estrictament professionals o comercials. Cal esmentar, en primer lloc, les aportacions de textos teatrals d’alguns escriptors, com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals creades al marge de l’escena professional i oficial com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). L’ADB es va crear amb l’objectiu de tornar a connectar el teatre català amb els corrents dominants de la literatura europea contemporània.
A més, va afavorir la promoció o descoberta de Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel, entre altres. Destaca l’estrena de la Primera història d’Esther, d’Espriu, i d’Or i sal, de Joan Brossa, que va representar el primer intent seriós de donar a conéixer l’obra d’un poeta que des del 1945 havia escrit nombroses pàgines d’un projecte de «Poesia escènica», basat en l’acció i el moviment.
Al seu torn, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, va promoure una nova concepció professional i una determinada adscripció ètica i estètica relacionada amb Brecht i el teatre èpic, que Salvat havia importat d’Alemanya. A més, va afavorir el naixement i el desenvolupament posterior del teatre independent, que defensava una concepció del teatre com a instrument de lluita amb una gran capacitat d’irradiació social i incidència política.
Els grups de teatre independent apareguts al llarg dels anys seixanta van aspirar a fer una renovació profunda del teatre de l’època i la van dur a terme desmarcant-se dels circuits tradicionals, mitjançant la recerca i la creació d’un nou públic i la revalorització de les figures del director, de l’escenògraf i de l’intèrpret.
Una altra instància que va contribuir a renovar el teatre català va ser la creació del premi Josep Maria de Sagarra, que, juntament amb altres premis, va servir de plataforma als dramaturgs joves. Des del punt de vista estètic, hi havia un interés generalitzat per part dels autors d’assimilar els corrents i les tendències vigents en el teatre europeu i nordamericà. Així, Una vella, coneguda olor,  de Josep M. Benet i Jornet, és deutora de la tradició realista dels teatres americà i espanyol de postguerra, mentre que un altre text del mateix autor, Berenàveu a les fosques, assumeix les tècniques brechtianes fins a les últimes conseqüències. Altres obres importants d’aquesta etapa del teatre català són El retaule del flautista, de Jordi Teixidor, i Defensa índia de rei, de Jaume Melendres.
A la fi dels anys seixanta van tenir lloc uns canvis en la concepció del fenomen teatral, en una correspondència clara amb el que succeïa a la resta del món occidental. Es va produir un protagonisme dels directors en detriment dels autors, i de l’expressió corporal i de la imatge en detriment aquesta etapa més complexa. Com a contrast, un nou amor, un segon matrimoni i una nova estabilitat en la seua vida són els motius d’Els bells camins. En aquest context de represa vital al final dels anys setanta també es publica un llibre de poesia amorosa molt reconegut dins de la seua obra: Estimada Marta. A mitjan anys huitanta s’inicia la darrera etapa del poeta, que és una nova mirada interior, en la qual Martí i Pol s’acara amb el pas del temps i la proximitat de la vellesa.
En els llibres que publica durant els anys noranta la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal, tant en Un hivern plàcid (1994) com en el Llibre de les solituds (1997) deriva també de la reflexió sobre la vida col·lectiva del país, sobre els esdeveniments d’ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís del poeta torna a esdevenir crític, lluny d’abando-nar-se a la resignació o a la passivitat.
La difusió que, de manera progressiva, ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, i l’experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interés hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d’una part de la seua obra, n’ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuirlo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l’artificiositat.

© Oxford University Press España, S. A.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

MUJERES con Premios Nobel

  Premios Nobel En 2020 se han cumplido 119 años de Premios Nobel, concedidos desde 1901 en 5 disciplinas (menos Economía, desd...