miércoles, 16 de enero de 2013

ALTRE EXAMEN DE VALENCIA 4


OPCIÓ B
Llegiu aquest text i responeu les qüestions següents
Si la forma analítica, pròpia de l’enquesta, caracteritza bàsicament les diferents formes literàries de què s’ha servit Fuster, independentment de les actituds i procediments particulars que cada una comporta, també hi podem trobar els trets estilístics més rellevants i personals.

Per a Fuster, escriure no és una operació intransitiva, tancada, que només concerneix l’autor. No és partidari d’escriure per a ell mateix, sinó per comunicar-se amb els lectors. D’aquesta exigència inexcusable, en deriven els requisits a què ha d’ajustar l’escriptura. El primer, la “claredat”, que és la condició sine quan on de qualsevol forma de comunicació. La claredat, deia Ortega, és la cortesia del filòsof. És una fórmula que no deu agradar a Fuster. Molt malament han d’anar les coses per a la filosofia, i per a la  claredat”, si aquesta no passa de ser una mera “cortesia” amb el lector. Tampoc no li pot fer gràcia l’aire de superioritat que té la delicadesa orteguiana. Per a l’escriptor, per a Fuster, si més no, la “claredat” no és una “cortesia”, perquè «la primera obligació de l’escriptor és de fer-se llegir» i això obliga, ja d’entrada, a ser clar. Tot el que és obscur, en qualsevol de les formes en què puga presentar-se, l’irrita: va contra la seua naturalesa, que té horror al flou. Per això ha escrit: «si hi ha alguna cosa que em repugni més, és semblar sibil·lític o confús».
Aquesta por l’ha immunitzat contra la inclinació a utilitzar un llenguatge conceptualista, recargolat, abstrús i picat d’una verola o altra. El propòsit de ser clar obliga Fuster a utilitzar la llengua comuna, a servir-se dels mots d’ús corrent per construir frases també normals, normalment curtes, planes, i intel·ligibles. Una escriptura en minúscula, domèstica, “en samarreta”, que no necessita tirar mà de les grans paraules de l’eloqüència i del lirisme, per tal d’enlluernar el lector i produir-li pessigolles gratificadores.
Josep Iborra, Fuster portàtil, València, Tres i Quatre, 1982, p. 305-306.
1. Comprensió del text [3 punts]
a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text. [1 punt]
b) Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]
c) A quina tipologia textual pertany el text? Explica’n les característiques. [0’5 punts]
d) Amb quin propòsit expressiu utilitza l’autor els recursos tipogràfics següents: cometes, cursiva i lletra més menuda. [0’5 punts]
2. Anàlisi lingüística del text [3 punts]
a) Indica la pronunciació dels elements subratllats: [1 punt]
1. És una fórmula: sorda o sonora?
2. tampoc: oberta o tancada?
3. delicadesa: oberta o tancada?
4. utilitzar: sorda o sonora?
5. intel·ligibles: sorda o sonora?
b) Canvia la correlació temporal verbal del primer paràgraf del text: de present a passat. [1 punt]
Si la forma analítica, pròpia de l’enquesta, caracteritza bàsicament les diferents formes literàries de què s’ha servit Fuster, independentment de les actituds i procediments particulars que cada una comporta, també hi podem trobar els trets estilístics més rellevants i personals.
c) A continuació hem subratllat unes quantes estructures sintàctiques. Indica a quin tipus d’oració subordinada pertanyen i quina funció sintàctica fan dins de l’oració . [1 punt]
1. caracteritza bàsicament les diferents formes literàries de què s’ha servit Fuster.
2. escriure no és una operació intransitiva.
3. És una fórmula que no deu agradar a Fuster.
4. No necessita tirar mà de les grans paraules de l’eloqüència i del lirisme, per tal d’enlluernar el lector.
3. Expressió i reflexió crítica [4 punts]
a) Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.
(Extensió: 150 paraules) [2 punts]
b) Fes una ressenya crítica sobre una lectura que hages fet en Batxillerat. (Extensió: 150 paraules) [2 punts]
S O L U C I Ó D E L A P R O V A D ’ A C C É S
AUTORA: Aurora Clari
Qüestions
. a) El tema: la claredat en la prosa de Fuster. Les parts bàsiques del text són les següents: una introducció, que engloba tot el primer paràgraf; una exposició d’arguments i contraarguments, que formen el cos o argumentació pròpiament dita, i una tesi o conclusió, que s’exposa de manera explícita en l’últim paràgraf, quan diu: El propòsit de ser clar obliga Fuster a utilitzar la llengua comuna, a servir-se dels mots d’ús corrent per construir frases també normals, normalment curtes, planes, i intel·ligibles. Una escriptura en minúscula, domèstica, «en samarreta», que no necessita tirar mà de les grans paraules de l’eloqüència i del lirisme, per tal d’enlluernar el lector i produir-li pessigolles gratificadores. Tot plegat es pot considerar una estructura inductiva, perquè la tesi es localitza al final del text.
b) Per a Fuster escriure consisteix bàsicament a comunicar-se amb els lectors. Per aquesta raó, la claredat és una obligació de l’escriptor, ja que només si el lector entén un text continuarà llegint-lo. Per a evitar la confusió, cosa que odia, utilitza mots d’ús corrent i construeix frases curtes, planes i intel·ligibles. Fuster practica una escriptura que defuig els mots eloqüents i lírics per a guanyar claredat i senzillesa.
c) Aquest text és, bàsicament, argumentatiu. La finalitat és convéncer per mitjà d’arguments i de contraarguments, il·lustrats amb exemples concrets extrets de citacions de Fuster i d’Ortega y Gasset. Aquestes citacions representen els dos pols en què es debat la discussió o argumentació sobre les característiques estilístiques de la prosa de l’autor de Sueca. El gènere a què pertany aquest fragment és l’assaig. Concretament, l’assaig de crítica literària.
d) En aquest fragment Josep Iborra utilitza la lletra més menuda per a citar textos de Joan Fuster. Aquesta tipografia més petita és, doncs, un marcador d’intertextualitat. La lletra en cursiva s’hi empra per a introduir mots en llatí, com sine quan non, o en francés, com flou, i també per a remarcar algunes paraules amb la finalitat que els lectors hi focalitzen l’atenció, com ara obliga, ja d’entrada, a ser clar. En aquest text les cometes apareixen sis vegades i tenen la funció de remarcar el sentit dels mots que enquadren. I, tant com el sentit, les connotacions.
. a) 1. Sonora. 2. Oberta. 3. Tancada. 4. Sonora. 5. Sonora.
b) Si la forma analítica, pròpia de l’enquesta, caracteritzava bàsicament les diferents formes literàries de què s’havia servit Fuster, independentment de les actituds i procediments particulars que cada una comportava, també hi podíem trobar els trets estilístics més rellevants i personals.
c) 1. Proposició subordinada adjectiva. Fa funció de complement del nom del sintagma anterior formes literàries.
2. Escriure és un verb en infinitiu, però ací funciona com a substantiu, és el nom del verb. La funció que fa dins de l’ora ció és de subjecte. 
3. És una proposició subordinada adjectiva. Fa la funció de modificador del substantiu fórmula.
4. És una proposició subordinada de relació lògica, concretament una subordinada final.
. a) El conjunt de la producció literària de Fuster es constituí aviat en una referència estimulant de normalitat
cultural per a la societat valenciana. En els seus assaigs va donar carta de naturalització a la prosa d’idees i va abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos.
De més a més, la influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. En aquest llibre l’examen de consciència característic de l’assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d’aquest examen constatava un país provincià i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure del tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat.
Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparéixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.
b) Diccionari per a ociosos: l’obra Diccionari per a ociosos es publica per primera vegada l’any 1964. En aquell moment Fuster ja era una figura indiscutible en les nostres lletres. Aquest llibre està compost d’entrades, igual que els diccionaris convencionals, però no s’hi pretén definir els mots, sinó portar a terme una reflexió, un assaig, sobre diversos temes que s’hi poden relacionar. Aquestes reflexions constitueixen pensaments fragmentaris, però originals, que fan pensar el lector sobre diferents aspectes de la vida, de l’ho-
me, de la història i de la societat, escrits en una prosa clara, senzilla, precisa i amena que pretén fer pensar els ociosos, les persones amb temps i ganes de pensar. Una de les entrades més interessants del llibre és «intel·lectual». Fuster reflexiona en aquest assaig sobre les condicions que fan possible l’operació de l’intel·lectual, que són unes condicions, en definitiva, de llibertat.

© Oxford University Press España, S. A. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario